Compte enrere per les Gitanes

.
.
Guau!!!
(miau!!!)

Estem que no caguem
(del mateixos nervis)!!

S'acosta el gran dia!!
.

Comença el compte enrere
per celebrar
la Festa Gran de les Gitanes!!...
.
.
.
.

... aquest diumenge
6 de març
a les dotze hores
a la Plaça
celebrarem
la 32a BALLADA
DE GITANES
de Sant Esteve
de Palautordera!!!



Tot a punt pel ball...

... les gitanes
i els gitanos...





... the old ladies...





... i la mimosa ja ha florit!!!




VISCA EL PA
VISCA EL VI
(i EL CAVA)
VISCA LES GITANES...

...i la MARE
QUE US VA PARIR!!!
.
.
.

Qui habita

.
.

.
.
A aquestes set estrelles els hem canviat el nom. (És el que passa amb els fufluners: que anem a nostra santa puta bola i canviem el nom de les coses, dels estels.)
.
Betelgeuse, Rigel, Bellatrix, Saiph, Mintaka, Alnilam i Alnitak tenen ara un altre nom: Ossiano, Evo, Tierra, Santi, Santceloni, Can Fabes i Lo Racó (estrella supergegant, binària, de totes la més brillant).
.
Set estrelles que seran més: el seu númeru s'espandeix en l'espai astronòmic/gastronòmic de l'univers.

.
.
En el cel
hi ha un
qui habita
entre peroles
i
fogons:
.

.
fill
espòs
pare
avi
amic
cuiner
fufluner
.
.

<>
.
.

El amor en la cocina no se paga

.
.
.
.

.
.
.
Quiero una cocina de equilibrio, de pureza, que no inquiete ni preocupe. Quiero que la gente cansada y estresada pueda saborear en mis platos la calma y el reposo. Al decir esto, parafraseo a Henri Matisse, sólo que él, donde yo utilizo la palabra cocina, escribió arte y, en lugar de saborear platos, se refería a contemplar su pintura.

Cito a Matisse después de haber leído algunos de sus Escritos y consideraciones sobre el arte, porque simpatizo con su búsqueda de la simplicidad, que, en su caso, le acercó a la perfección. Además de este anhelo de simplicidad, me gusta la falta de egoísmo del gran pintor, porque si un arte precisamente debería carecer de egoísmo es la cocina, ya que se basa en el deleite de los sentidos y la satisfacción de los apetitos de los comensales, a partir de una práctica común a todos los seres humanos. Cocinamos para poder comer y, al cocinar, expresamos nuestra forma de ser y de relacionarnos con los demás.

Desde luego, no se cocina sólo por dinero. Desde luego, cuando vamos a un restaurante, pagamos los servicios de unos profesionales que nos sustituyen en los fogones, bien porque no tenemos tiempo o ganas de cocinar, bien porque deseamos probar un tipo de cocina distinto y técnicamente superior. En el fondo, todos los cocineros profesionales somos cocineros sustitutos. Yo intento desempeñar mi oficio ofreciendo la máxima calidad en la materia prima, la ejecución y el servicio. Por eso estoy de acuerdo con quienes afirman que la cocina es amor, pero con un matiz importante: cada cucharada de arroz caldoso que mi madre me llevaba a la boca me hacía feliz, lo sé, porque en ella veía la expresión de su amor, y por eso identifico con ese sentimiento algunos aromas de la cocina doméstica, una identificación basada en vivencias personales e intransferibles que por eso resulta imposible trasladar a la cocina profesional más allá de una simple evocación.

En efecto, lo que intento transmitir con mi cocina profesional es, en primer lugar, respeto y afecto por las materias primas, los productos que utilizo. Intento que ese respeto exprese además mi profundo amor por la naturaleza. Por eso quiero que el comensal disfrute con el tacto y el aroma de un cep o de una berenjena tanto como yo. El amor que sentí comiendo pan tostado, pimientos asados o hígado de cordero con cebolla no se puede transmitir a cambio de dinero. Pero intento poner amor en mi cocina. Y gratitud a los clientes que me pagan por ella.
.
.
Publicat per Santi Santamaria
a Santi Santamaria Blog
el 2 de Setembre de 2010
.
.
.
.
.

.

.
.

.
.

Lo Santi

.
.

.
.
L'amor. L'amor i cap altre cosa més (deixem-nos d'hòsties). En l'amor és on rau la grandesa i mestria d'en Santi. En l'amor potent, enfortidor i enriquidor de qui s'estima el que fa, de qui s'estima el que viu, i ho comparteix. És aquí on rau: en l'amor compartit a taula, en l'amor compartit per aquest país nostre petit, en l'amor continu del mestre que, cada dia, aprèn, millora i, amb el seu exemple, no deixa mai d'ensenyar.
.
.
En Santi i l'Àngels, han estat per nosaltres, sempre, el nostre referent. Hem compartit amb ells la dedicació plena per un projecte comú, de vida, profesional, i una mateixa filosofia: en el detall està l’amor, en l’amor el detall ho és tot.



”La vida professional de l’Àngels, com la meva, ha estat guiada per la voluntat de fer feliços els qui s’han apropat a Sant Celoni amb interès i respecte per conèixer el nostre restaurant. La vida en un restaurant, per una família, és un projecte en comú. Il.lusions i decepcions compensen l’amabilitat i la duresa d’una professió que només es pot portar a terme per guanyar-se la vida amb amor.”

LA CUINA DE SANTI SANTAMARIA. L’ÈTICA DEL GUST.
Edicions Cadí, 1999.
.
.
.
Amb admiració i carinyu, com sempre:
Santi i Àngels us estimem.
.
.
.

Raconet de món del Montseny: El Racó de Can Fabes

.

..................... Els fufluners a la porta del Racó



............... Comprendió que un restaurante es una patria,
.......................... probablemente la mejor de las patrias,
.......................... y se quedó para siempre.

.................................. MANUEL VÁZQUEZ MONTALBÁN



Feia segles que tant la Marga com jo ens delíem per anar a cal Santi i l’Àngels. Anar al Racó de Can Fabes era per nosaltres un somni. Amants com som d’aquest raconet de món que és el Montseny volíem conèixer la visió que d’aquest país té aquest cuiner, com reflecteix el Montseny en el mirall de la seva gastronomia.

L’excusa perfecta per anar per primer cop al Racó ha estat celebrar l’aniversari de la Marga, la fuflunera major del petit regne de Can Fufluns. (Dona ferma aquesta que en el camí m’acompanya. Ningú com ella sap que en l’amor i en la bondad de les coses petites i dels detalls és on rau el secret de la fonda i veritable felicitat. Anar al Racó ha estat un acte d’amor. Ningú com ella sap que l’amor és l’ofrena més del.licada.)

Hem de reconèixer que la nostra cultura gastronòmica es limitaba a algunes lectures d’en Perucho, d’en Nestor Luján, del fufluner d’en Vázquez Montalbán, del mateix Santi Santamaría en els seus articles i llibres i de les no-collonades d’en Josep Plà. Sentats a taula el nostre referent culinari era ( i és), per exemple, les mongetes del ganxet que cultiva l’Emili del Molar al Pla de la Calma i que cuina la senyora Lourdes del Restaurant Matagalls del poble del Montseny (que no és poca cosa).

La nostra relació amb l’alta gastronomia és magra. (L’únic gaig que coneixem és el que, junt amb la merla, s’ens fot les cireres del cirerer que tenim a casa. Per altra banda no ens interesan gaire els cuiners estrella, no ens interesan aquells que ens volen fer caure en el parany de confondre tecnologia amb esquisitesa i cultura amb espectacle. Jean Cocteau va dir (i uns anys després ho repetí Mick Jagger) que “first you shock them, and then they put you in the museum”, és a dir: si feu bullici sereu convidats a la Biennale veneciana…). No tenim, dèiem, alta cultura gastronómica però el que si sabem, de bon de veres, és discernir entre el que és veritat del que és artifici i exhibició.

(Per a entendre’ns: la poesía, si la busqueu, la trobareu al Circ Cric, el show-per-sobre-de-totes-les-coses aneu-lo a cercar al Circ du Soleil…)


............. Un cuiner, una filosofia i un estil de treball


Impossible descriure-us el munt de sensacions que vem viure durant l’àpat. Entre altres motius perquè aquest viatje interior canfabià es va dilatar en el temps durant més de quatre hores. Hores en què es van succeir, delicadament i sàvia, memorables emocions en un creixement hedonista i lúdic: aquell pa acabat de fer concentraba els aromas que en aquell mateix moment portaria l’aire pel camí de la Riera Xica vora els Castanyers de Can Cervera; sota el saltat de carxofes, amagat com un record d’infància, treié el nas en Quico de les Vernedes sempre atent al porc matat a casa… Impossible traslladar-vos les emocions sentides: la bondat del peix de la llotja de Blanes arribat just de la barca, oh la pell croustillant d’aquell bacallà!, les tripetes amagadas sota el tall de morro com un delicat secret que es murmura!; la bondad de les carns servides, faisà, tudó, pularda… sempre en el seu punt exacte de cocció, en el punt de sang, sense salses enmascaradores ni maquillatge; quin delit gaudir dels fruits d’aquest temps d’hivern, d’aquest racó de món, d’aquest pais nostre tant generós com els plats portats a taula!

Anar a Can Fabes, però, va molt més enllà del fet gastronòmic. És molt més que una experiència que s’ha de viure, molt més que una experiència pels sentits, intelectual i profitosa. La cuina d’en Santi és cultura, altíssima cultura, però va més lluny. Anar a Can Fabes és tota una vivència i hom surt d’aquesta casa ratificant una filosofia de vida, una manera clara de percebre el món i d’entendre’l.

Hom és el que diu, el que (paraula de cuiner) escriu; un, encara més, és el que fa (fruit dels anys d’experiència, dels anys d’estudi i de treball), però per sobre de tot cadascú de nosaltres ens signifiquem pel que, de tot cor, estimem. En el cas del Santi la cosa està clara en el seu amor pels fogons i el Montseny.


................... El Santi en un racó del Montseny


Per acabar us volem dir que no tingueu cap por dels diners que tot aixó costa. Anar a Can Fabes no és car, en absolut, i sempre esteu a temps com nosaltres de cometre un asasinato: alimenteu la guardiola durant un temps i mateu lo porquet quant estigui una mica gras, tampoc no massa.

Aneu sense cap por, tampoc, del que allà us trobareu. No és un lloc elitista sinó un espai càlid i familiar. No cal anar de vint-i-un botons ni amb el neguit de no estar “a la altura de las circunstancias”… les circumstàncies, en aquest cas, és que un cop sigueu dintre del restaurant us sentireu com a casa. Us trobareu amb un equip amable i atent que us atendrà amb discreta elegància, respectant en tot moment la vostra intimitat a taula.


Ens satisfà saber que compartim un mateig desig Can Fufluns i Can Fabes: que entreu i sortiu de casa nostra amb un somriure sota els nas és part fonamental de la nostra filosofia de viure i de treball.

Que sigueu una mica més feliços és la nostra màxima ambició.



........... (A Santi Santamaría i Àngels Serra)



AGRAÏMENTS: A Joan Carles Ibáñez, sumiller de Can Fabes, per la seva atenció i pel seu Cuvée Santamaría, tant deliciós com elegant. Moltes gràcies Joan Carles. A L’Ana i l’Isaac de Cellers Triada, pel mateixos motius i perquè els estimem.

Al Tortell Poltrona que casi em fot a norris aquesta sorpresa per la Marga (cachundena!). Al Dani Voramar (lo pintor de al ladito del celler) i a l’Alexandra, que m’ajudaren a desfer la tortellada. Al Cesc de Ca La Xica pels seus consells de bon gourmet. A l’Antón que em va sorpendre tant gratament amb un vi de Ses Illes, varietal de callet amb un toc de mantonegro, sapiguent que sóc amic dels merlots i dels syrah. A l’Antón, altre cop, per el ditet de Laphroaig 10 Years Old, el whisky de la Marga. A tots els amics del Racó de Can Fabes.

.

A l’equip del Santi, que ens van fer sentir com a casa.


I un record ben afectuós per la Teresa Barba i l’Antoni Tàpies.

.

.

....................... Montseny, Antoni Tàpies

.

.

Lo Santi, l'Antoni, el Martí i en Jaume

.
.
.
L'Antoni, el Santi, el Jaume, el Martí: gent que s'estima aquests boscos.
.
En Tàpies, en Santi Santamaria, en Tortell Poltrona, lo Martí Boada.
.
Com podeu veure aquest pais nostre, Lo Montseny, acull gent molt especial, gent molt gran, d'aquella que dona fruits d'enorme trascendència: l'un de la matèria del temps en fa forma, l'altre del menjar simfonies de sabors i d'aromes, aquell, lo poeta, lo pallasso, a l'aire fa volar somriures de colors com papallones. En Martí, el savi, lo pagès, murmura a cau d'orella a les bestioles i als arbres.
.
Aquest quatre (mestres? monstres?) han creat, i crean, el seu propi món, únic, particular i (afortunadament) transferible. Gràcies a ells, a la seva recerca personal, cada un de nosaltres, davant del cuadre, asseguts a taula, dins la vela del circ, voltant pel mig del bosc (prop d'aquell petit gorg de la Riera Xica, vora els Castanyers de Can Lluís), trobem noves eines i tantes claus que ens ajuden a construir el nostre propi món (particular i, ara si, intransferible) i a ser una mica més fufluners i millors persones.
.
Lo Santi, l'Antoni, en Martí i en Jaume són gent d'aquella, tant necessària, que ens alimenten l'esperit, la ment, la panxa i les mirades.
.
Són gent del Montseny, gent que s'estima aquests boscos, tots els boscos.
.
.
.

En Santi, qui habita entre fogons i peroles,
en un bosc del Montseny





L'Antoni, el jardiner zen,
en un bosc de mirades






En Martí,
Boadapythecus catalanicus fuflunensis (Linnaeus, 1949),
en un bosc d'arbres de fulles
que mai caduquen

En Jaume, pallasso sense fronteres,
en un bosc de nens

.
.
.

Salvem el Montseny, obra d'AT.

.
.

The Sensitive Kind

.
.
.
No hi ha res millor que ser de la subespècie sensible de l’espècie. Quin gust ser homo ludens fuflunensis, cosí germà llunyà d’aquella Lucy a qui en John, Paul, George i Ringo van dedicar una cançó farcida de diamants que encara avui, totes les nits, es constel.la i brilla damunt del cel. Ser un animalet racionalment irracional, bitxarracu bípede constel.lat d’estrelles, de somnis que brillen i guien damunt d’un cel farcit de cançons i diamants. Un gust picar l’ullet a Orió, seguir l’estela d’estels, fer via pel camí diamantí, arribar d’hora a cap lloc i quedar-se.

No hi ha res millor: habitar l’espai contingut en la mirada blava d’un gat d’aire, ballar la música silent d’un piano sense cordes, conjugar verbs impronunciables, posar noms nous, d’una en una, a totes les estrelles.

No hi ha res com ser de la subespècie sensible de l'espècie.

There ain't nothing like the sensitive kind...
.

.
.
.
.

.
.

.
a Josep Harp , el solo de diatònica va per tu
(la resta, aquest temasu d'en J.J.Cale, l'escrit, també)
.
.

the lost art of keeping a secret

.
.
.

.
.
.
És molt difícil, voreja l’impossible, guardar per sempre més un secret, mut, per un mateix sense poder-ho compartir amb les veïnes. Més que difícil és un art, un art perdut per sempre més.

L’Òscar ho sap i així ho assenyala des de’l seu blog the lost art of keeping a secret, un blog majúscul, escrit amb minúscules (els secrets s’han de dir en veu baixa, a cau d'orella), ple de quotidianitat, d’humor ben parit, de guinyus a l’espectador (a qui no li ha passat les coses que a l’Òscar li passen?); com si diguéssim, enmirallats en els seus escrits (petits, íntims, divertits) ens re-trobem amb nosaltres mateixos, ens re-coneixem, com si diguéssim, gràcies a les coses, rollo antropològic d’estar per casa, que, en plan work-in-progress, és a dir xino-xano, l’Òscar va escrivint.
.
.
.
the lost art of keeping a secret… blog que també es podria haver dit (perfectament) the lost art of going oneselve at his whore ball (d’anar un a sa puta bola), the lost art of falling the balls to the floor (perquè a vegades un veu coses i, sense voler, se li cauen al terra, com al Serra), i/o the lost art of being born with one flower in the arse (aquest noi, l’Òscar, té un do de naixement –diguem-li flor al cul-, i sap explicar les coses amb gràcia, intel.ligència a bots i barrals (to our international audience: intelligence at wine-skins and barrels), i molt, pero que molt (mai se’l acaba), bon humor).

Per això des de Can Fufluns us recomenem que seguiu aquest blog (cliqueu AQUÍ ), que el disfruteu com porquets, doncs com a nosaltres, és molt possible, aquest the lost art of keeping a secret (tocat per la gràcia, with a flower in the arse) se us farà del tot imprescindible.
.
.
.
Perquè feu un tast aquí teniu un capítol absolutament genial (com sempre), pillat a l’atzar:
.


marca de la casa
.



.
.
.
els botànics afirmen que és recomanable fer-la petar amb les plantes de la llar. creixen com un sant pau i absorbeixen l’aigua que dona gust si et prens la petita molèstia de pelar la pava una estoneta amb el ficus o aprofites, mentre regues el gerani, per comentar-li que trobes marichalar molt desmillorat des de la separació.

a casa dels meus pares, com això de les plantes no els hi va acabar de fer mai el pes, van centrar les seves energies conversacionals en l’aparell de televisió. deurien pensar que, al menys, de la tele podien esperar-hi resposta.

la instauradora de l’excèntrica pràctica va ser la meva àvia. patidora de mena i aficionada als braus, conjugava ambdues passions, primer, per treure’m dictatorialment el mazinger z quan al vhf retransmetia corrida matias prats senior i, després, avisant a crits al matador marcapaquet, tota angoixada, si les banyes de l’animal amenaçaven foradar el flamant vestit vermell i or.

el patir l’extrapolava, també, a les pelis de lladres i serenos (anomenava així a qualsevol film en el que no sortís paco martínez soria). a psicosi, per exemple, quan el perkins s’acostava a la dutxa per fer la seva particular versió de la matança del porc, ella advertia la noia del perill inminent amb frases del tipus “fuig, fuig d’aquí que et vol pelar!!!” o, ja resignada, formulava preguntes retòriques estil “quí et manava anar a la dutxa ara?”.

el testimoni de interacció el va recollir ma mare però dotant-lo d’una vessant més pràctica. un “si clar, arribes a casa i trobes aparcament a la primera!” quan el prota d’alguna sèrie no tenia el més mínim problema en trobar lloc pel cotxe i un “però ón vas amb aquesta fatxa? no pots anar al dentista abans de sortir a la tele?” si creia que algun convidat de programa no lluïa dentadura digna de ser ensenyada a milers d’espectadors.

jo, tercera generació d’aquesta sana tradició familiar, xerro amb la caixa tonta als partits de futbol. dedico uns quants comentaris constructius (en castellà, perque ho entenguin bé!) a l’àrbitre i rivals destralers del meu equip.

aquest matí, quan he escoltat com el nen recomanava a goku una tècnica letal de lluita, primer m’he somrigut en confirmar que el segell d’identitat, la marca de la casa, continua. després, pensant-ho bé, he decidit que comença a ser hora de posar alguna que altra planta al balcó del pis.

.

.
.
(SI US PLAU: no l'hi digueu a ningú que heu descobert aquest blog, guardeu-nos el secret, si podeu.)
.
.
.

The Last Station (L'última estació)

.

.

..
.

.
.
Pinícula-flin (the muvi): The Last Station
divendres 4 de febrer, 10 vespre, Casal
.
.

.
.
SINOPSI: Història biografica verídica d'uns abuelus i una parella de nanus joves que agafaven el tren a l'estació de Santa Maria de Palautordera per no haber de pagar el bitllet de la renfe per anar a Can Fanga i poblacions aledanyes. El drama (que t'hi cagues) començà quan van ficar una màquina automàtica de venda de bitllets...
.
.