.
.
.
No hi ha res millor que ser de la subespècie sensible de l’espècie. Quin gust ser homo ludens fuflunensis, cosí germà llunyà d’aquella Lucy a qui en John, Paul, George i Ringo van dedicar una cançó farcida de diamants que encara avui, totes les nits, es constel.la i brilla damunt del cel. Ser un animalet racionalment irracional, bitxarracu bípede constel.lat d’estrelles, de somnis que brillen i guien damunt d’un cel farcit de cançons i diamants. Un gust picar l’ullet a Orió, seguir l’estela d’estels, fer via pel camí diamantí, arribar d’hora a cap lloc i quedar-se.
No hi ha res millor: habitar l’espai contingut en la mirada blava d’un gat d’aire, ballar la música silent d’un piano sense cordes, conjugar verbs impronunciables, posar noms nous, d’una en una, a totes les estrelles.
No hi ha res com ser de la subespècie sensible de l'espècie.
There ain't nothing like the sensitive kind...
.
.
.
No hi ha res millor que ser de la subespècie sensible de l’espècie. Quin gust ser homo ludens fuflunensis, cosí germà llunyà d’aquella Lucy a qui en John, Paul, George i Ringo van dedicar una cançó farcida de diamants que encara avui, totes les nits, es constel.la i brilla damunt del cel. Ser un animalet racionalment irracional, bitxarracu bípede constel.lat d’estrelles, de somnis que brillen i guien damunt d’un cel farcit de cançons i diamants. Un gust picar l’ullet a Orió, seguir l’estela d’estels, fer via pel camí diamantí, arribar d’hora a cap lloc i quedar-se.
No hi ha res millor: habitar l’espai contingut en la mirada blava d’un gat d’aire, ballar la música silent d’un piano sense cordes, conjugar verbs impronunciables, posar noms nous, d’una en una, a totes les estrelles.
No hi ha res com ser de la subespècie sensible de l'espècie.
There ain't nothing like the sensitive kind...
.
.
.
.
.
.
.
.
a Josep Harp , el solo de diatònica va per tu
(la resta, aquest temasu d'en J.J.Cale, l'escrit, també)
.
.
.
.
.
.
.
.
a Josep Harp , el solo de diatònica va per tu
(la resta, aquest temasu d'en J.J.Cale, l'escrit, també)
.
.
+associacio.JPG)
10 comentaris:
Res millor que el so d'una harmònica, o veure la prunera, i el presseguer, i l'albercoquer i el gat d'aigua.
I aquest 'Sensitive Kind' de'n JJ Cale .... Mmmm, malgrat la boira i el fred, una delícia.
La Luci aquesta és aquella que sortia a Dallas, la de "Luci ets un pendó"?
Me puede VD. sacar de ésta mi confusión?
;-P)
Trobo a faltar la lletra (veritat que de subespècies sensibles a l'espècie són ben a prop ?? )
- Don't take her for granted, she has a hard time
Don't misunderstand her or play with her mind
Treat her so gently, it will pay you in time
You've got to know she's the sensitive kind
Tell her you love her, each and every night
And you will discover she will treat you right
If you believe, I know you will find
There ain't nothing like the sensitive kind
She gets lonely waiting for you
You are the only thing to help her through
Don't take her for granted, she has a hard time
You've got to know she's the sensitive kind -
M'afagesc a posar noms nous a les estrelles i a compartir en JJ. Cale amb en J. i tu i na M. i aquell goig antic de la tendresa perquè sí, lluny de la ira. Je vous remercie, monsieur
ANÒNIM #1: Tenim la sort de que la boira resta allà a la vall, aqui a muntanya fa un sol-solet del tot primaveral. Alguns presseguers, l'albarcoquer, obren ja les seves flors: temps de fer mel, les abelles ballen. La Neu, la gata d'aigua (aquesta si), obre un ullet, em saluda, i es torna a dormir. Tot està connectat, tot suma.
My dear ELQUETUYASABES: ets un cantinfles de primera jaja! Em posu en plan lirico-místico-insistencial i tu em surts amb aquesta jaimitada jaja! Que digo: la Luci de que parlo té uns quants anyets més que la dipsòmana aquella de Dallas. Per treure't de la teva confusiò escriu "Lucy australopithecus afarensis" al googlesearch i a veure què surt.
Jaimitu!!!
ANÒNIM #2: gràcies per transcriu-re la lletra d'aquest tema: si la coneguèssim bé, ben memoritzada i entesa, com si fos el parenostre, aquest món de mones, d'homes i dones, sería més càlid i habitable.
(Només cal no menysprear-la, entendre-la bé, ser amable, no jugar amb la seva ment, dir-li que l'estimes totes i cada una de les nits... )
Va, VICTÒRIA, comencem per posar nom a les constel.acions (després anirem, una per una, per les estrelles):
La Merla Xerrameca, Lo Fonollet Marí, La Molsa Dolça, Lo Pet de Llop, Lo Pixapins, Lo Nas de Pallasso, Els Somiatruites, Lo Pèndol Fufluner...
(You're so close to me, madame)
No hi ha res millor que ser de la subespècie sensible, de l'espècie fuflunera i compartir el seny del mont.
Gràcies per la vostra dedicatòria entranyable i sensible, l'he rebuda amb emoció.
Jo també penso que en JJ. Cale és especial i valuós, difícilment classificable en cap grup, és ell i amb això basta perquè tot solet ha estat capaç d'aportar autèntiques joies a la música del nostre temps.
Una forta abraçada
Doncs la cosa va anar així JOSEPHARP (a partir d'ara, JOTA): cadascú és cadascú i tots som únics, irrepetibles en la nostra propia espècie però, t'ho confesso ara i que no surti d'aquí, quant et vaig conèixer, JOTA, vaig tenir aquella claríssima impressió de que et coneixia de molt abans de conèixe't, de que tu i jo ens habiem sovintejar, com si diguéssim, de tota la vida. Coses que passen entre cronopis, fufluners i fuflunopis.
Lo mateix em passà amb JJ Cale ( a partir d'ara JOTA-JOTA i/o JOTA-Bis): va ser escoltar fa mil anys un seu primer acord de guitarra, la seva veu, per "recordar-ho" com amic meu de tota la vida.
Per això que passa entre cronopis, fufluners i fuflunopis, quan escolto a en JOTA-JOTA penso en tu, en la música que hem de compartir (JOTA, JOTA-JOTA (JOTA AL CUB) i jo mateix) quan ens retrobem en aquest raconet de món de seny del mont-seny.
Com si diguéssim: casa nostra és casa vostra si es que hi ha casa d'algú...
Publica un comentari a l'entrada