EL VI ALEGRA EL COR DE LES PERSONES i L'ALEGRIA ÉS LA MARE DE TOTES LES VIRTUTS (GOETHE) strong>/em>

2/2/11

the lost art of keeping a secret

.
.
.


.
.
.
És molt difícil, voreja l’impossible, guardar per sempre més un secret, mut, per un mateix sense poder-ho compartir amb les veïnes. Més que difícil és un art, un art perdut per sempre més.

L’Òscar ho sap i així ho assenyala des de’l seu blog the lost art of keeping a secret, un blog majúscul, escrit amb minúscules (els secrets s’han de dir en veu baixa, a cau d'orella), ple de quotidianitat, d’humor ben parit, de guinyus a l’espectador (a qui no li ha passat les coses que a l’Òscar li passen?); com si diguéssim, enmirallats en els seus escrits (petits, íntims, divertits) ens re-trobem amb nosaltres mateixos, ens re-coneixem, com si diguéssim, gràcies a les coses, rollo antropològic d’estar per casa, que, en plan work-in-progress, és a dir xino-xano, l’Òscar va escrivint.
.
.
.
the lost art of keeping a secret… blog que també es podria haver dit (perfectament) the lost art of going oneselve at his whore ball (d’anar un a sa puta bola), the lost art of falling the balls to the floor (perquè a vegades un veu coses i, sense voler, se li cauen al terra, com al Serra), i/o the lost art of being born with one flower in the arse (aquest noi, l’Òscar, té un do de naixement –diguem-li flor al cul-, i sap explicar les coses amb gràcia, intel.ligència a bots i barrals (to our international audience: intelligence at wine-skins and barrels), i molt, pero que molt (mai se’l acaba), bon humor).

Per això des de Can Fufluns us recomenem que seguiu aquest blog (cliqueu AQUÍ ), que el disfruteu com porquets, doncs com a nosaltres, és molt possible, aquest the lost art of keeping a secret (tocat per la gràcia, with a flower in the arse) se us farà del tot imprescindible.
.
.
.
Perquè feu un tast aquí teniu un capítol absolutament genial (com sempre), pillat a l’atzar:

.


marca de la casa
.



.
.
.
els botànics afirmen que és recomanable fer-la petar amb les plantes de la llar. creixen com un sant pau i absorbeixen l’aigua que dona gust si et prens la petita molèstia de pelar la pava una estoneta amb el ficus o aprofites, mentre regues el gerani, per comentar-li que trobes marichalar molt desmillorat des de la separació.

a casa dels meus pares, com això de les plantes no els hi va acabar de fer mai el pes, van centrar les seves energies conversacionals en l’aparell de televisió. deurien pensar que, al menys, de la tele podien esperar-hi resposta.

la instauradora de l’excèntrica pràctica va ser la meva àvia. patidora de mena i aficionada als braus, conjugava ambdues passions, primer, per treure’m dictatorialment el mazinger z quan al vhf retransmetia corrida matias prats senior i, després, avisant a crits al matador marcapaquet, tota angoixada, si les banyes de l’animal amenaçaven foradar el flamant vestit vermell i or.

el patir l’extrapolava, també, a les pelis de lladres i serenos (anomenava així a qualsevol film en el que no sortís paco martínez soria). a psicosi, per exemple, quan el perkins s’acostava a la dutxa per fer la seva particular versió de la matança del porc, ella advertia la noia del perill inminent amb frases del tipus “fuig, fuig d’aquí que et vol pelar!!!” o, ja resignada, formulava preguntes retòriques estil “quí et manava anar a la dutxa ara?”.

el testimoni de interacció el va recollir ma mare però dotant-lo d’una vessant més pràctica. un “si clar, arribes a casa i trobes aparcament a la primera!” quan el prota d’alguna sèrie no tenia el més mínim problema en trobar lloc pel cotxe i un “però ón vas amb aquesta fatxa? no pots anar al dentista abans de sortir a la tele?” si creia que algun convidat de programa no lluïa dentadura digna de ser ensenyada a milers d’espectadors.

jo, tercera generació d’aquesta sana tradició familiar, xerro amb la caixa tonta als partits de futbol. dedico uns quants comentaris constructius (en castellà, perque ho entenguin bé!) a l’àrbitre i rivals destralers del meu equip.

aquest matí, quan he escoltat com el nen recomanava a goku una tècnica letal de lluita, primer m’he somrigut en confirmar que el segell d’identitat, la marca de la casa, continua. després, pensant-ho bé, he decidit que comença a ser hora de posar alguna que altra planta al balcó del pis.

.


.
.

(SI US PLAU: no l'hi digueu a ningú que heu descobert aquest blog, guardeu-nos el secret, si podeu.)
.
.
.

6 comentaris:

òscar ha dit...

Ostra! Amb un apunt/recomanació com aquest hauria de deixar anar un speach llarg i ocurrent com els de l'enyorat Rubianes, o parlar en aquell tximitxurri d'anglès que parlava (bé, baladrava) l'aznar o, fins i tot, repartir dedicatòries a tort i a dret des del professor que em titllava de paiasso i zascandil (sr. villacé) fins a ma mare que encara em diu que el que millor ser fer és fer veure que faig coses.

Però només em ve al cap una cançó de l'any de txata, crec que de Concha Velasco, en les que acabava dient al més pur estil revista del Paral·lel ... "solamente puedo decir: gracias por veniiiiir".

Can Fufluns ha dit...

Òscar, fill, dos coses (tres):

1) jo et veig més en el rol de La Maña que no pas en el de la plasta de la Velasco, però en fi, tu mateixa...

2) que digo: se m'ha enganxat el gràsias por veniiiir i l'estic cantant subconscientment dins del cap que no me la trec la cançoneta dels pebrots cagundena cagunlou (s'agradece un huevo: cagumcony).

3) que l'anyorem un colló però t'he de corretgir: no es deia Rubianes sino Rubiales, i era Paco, no Pepe. WE LOVE YOU PACO RUBIALES!!! (i el Villacé que es possi fulles).

Miqui ha dit...

Tants de secrets desvetllats pels wikileaks i amb aquest tema hala! callats com putes... si es que així va el món com va, que només t'expliquen el que ja saps i no t'interesa!!

Elquetuyasabes ha dit...

Bon chivatazo! Mola aquest blog! Chivatuuuuuuus!!!

Victoria ha dit...

Desvetllant secrets de família... com sou. Certament n'Oscar és un gínjol, tendre i tafaner. No li guardarem el secret. Vaig a fer la xerradeta amb la llimonera i les nespres... i també amb la moixa i l'aranya.

Can Fufluns ha dit...

Els wikileaks aquests, MIQUI, són uns amateurs al costar dels wikifreaks de l'Òscar (a qui, estem seguríssims, el tenen ben fitxat els de l'MI5, el Mosad, la CIA i, això ja li escau més, la TIA del Mortadel i Fil.lemò)...

ELQUETUYASABES: yo sólo se que no se nada (y así me va). Que digo... no va ser un chivatasu sinò que, com diuen els nens (els mestres de tot plegat),... "se'ns va escapar sense voler"

L'Òscar aquest, VICTÒRIA, és un gínjol tendre (un fufluner), i tan piula i murri com la merla, el gaig i la guilla junts: un nen que juga al pati del cole.
Com ens alegra la teva última entrada al Pèndol ( http://blocs.mesvilaweb.cat/Victoria ): des d'aquí saltem ben fort amb/per tu!!!