Raconet de món del Montseny: El Racó de Can Fabes

.

..................... Els fufluners a la porta del Racó



............... Comprendió que un restaurante es una patria,
.......................... probablemente la mejor de las patrias,
.......................... y se quedó para siempre.

.................................. MANUEL VÁZQUEZ MONTALBÁN



Feia segles que tant la Marga com jo ens delíem per anar a cal Santi i l’Àngels. Anar al Racó de Can Fabes era per nosaltres un somni. Amants com som d’aquest raconet de món que és el Montseny volíem conèixer la visió que d’aquest país té aquest cuiner, com reflecteix el Montseny en el mirall de la seva gastronomia.

L’excusa perfecta per anar per primer cop al Racó ha estat celebrar l’aniversari de la Marga, la fuflunera major del petit regne de Can Fufluns. (Dona ferma aquesta que en el camí m’acompanya. Ningú com ella sap que en l’amor i en la bondad de les coses petites i dels detalls és on rau el secret de la fonda i veritable felicitat. Anar al Racó ha estat un acte d’amor. Ningú com ella sap que l’amor és l’ofrena més del.licada.)

Hem de reconèixer que la nostra cultura gastronòmica es limitaba a algunes lectures d’en Perucho, d’en Nestor Luján, del fufluner d’en Vázquez Montalbán, del mateix Santi Santamaría en els seus articles i llibres i de les no-collonades d’en Josep Plà. Sentats a taula el nostre referent culinari era ( i és), per exemple, les mongetes del ganxet que cultiva l’Emili del Molar al Pla de la Calma i que cuina la senyora Lourdes del Restaurant Matagalls del poble del Montseny (que no és poca cosa).

La nostra relació amb l’alta gastronomia és magra. (L’únic gaig que coneixem és el que, junt amb la merla, s’ens fot les cireres del cirerer que tenim a casa. Per altra banda no ens interesan gaire els cuiners estrella, no ens interesan aquells que ens volen fer caure en el parany de confondre tecnologia amb esquisitesa i cultura amb espectacle. Jean Cocteau va dir (i uns anys després ho repetí Mick Jagger) que “first you shock them, and then they put you in the museum”, és a dir: si feu bullici sereu convidats a la Biennale veneciana…). No tenim, dèiem, alta cultura gastronómica però el que si sabem, de bon de veres, és discernir entre el que és veritat del que és artifici i exhibició.

(Per a entendre’ns: la poesía, si la busqueu, la trobareu al Circ Cric, el show-per-sobre-de-totes-les-coses aneu-lo a cercar al Circ du Soleil…)


............. Un cuiner, una filosofia i un estil de treball


Impossible descriure-us el munt de sensacions que vem viure durant l’àpat. Entre altres motius perquè aquest viatje interior canfabià es va dilatar en el temps durant més de quatre hores. Hores en què es van succeir, delicadament i sàvia, memorables emocions en un creixement hedonista i lúdic: aquell pa acabat de fer concentraba els aromas que en aquell mateix moment portaria l’aire pel camí de la Riera Xica vora els Castanyers de Can Cervera; sota el saltat de carxofes, amagat com un record d’infància, treié el nas en Quico de les Vernedes sempre atent al porc matat a casa… Impossible traslladar-vos les emocions sentides: la bondat del peix de la llotja de Blanes arribat just de la barca, oh la pell croustillant d’aquell bacallà!, les tripetes amagadas sota el tall de morro com un delicat secret que es murmura!; la bondad de les carns servides, faisà, tudó, pularda… sempre en el seu punt exacte de cocció, en el punt de sang, sense salses enmascaradores ni maquillatge; quin delit gaudir dels fruits d’aquest temps d’hivern, d’aquest racó de món, d’aquest pais nostre tant generós com els plats portats a taula!

Anar a Can Fabes, però, va molt més enllà del fet gastronòmic. És molt més que una experiència que s’ha de viure, molt més que una experiència pels sentits, intelectual i profitosa. La cuina d’en Santi és cultura, altíssima cultura, però va més lluny. Anar a Can Fabes és tota una vivència i hom surt d’aquesta casa ratificant una filosofia de vida, una manera clara de percebre el món i d’entendre’l.

Hom és el que diu, el que (paraula de cuiner) escriu; un, encara més, és el que fa (fruit dels anys d’experiència, dels anys d’estudi i de treball), però per sobre de tot cadascú de nosaltres ens signifiquem pel que, de tot cor, estimem. En el cas del Santi la cosa està clara en el seu amor pels fogons i el Montseny.


................... El Santi en un racó del Montseny


Per acabar us volem dir que no tingueu cap por dels diners que tot aixó costa. Anar a Can Fabes no és car, en absolut, i sempre esteu a temps com nosaltres de cometre un asasinato: alimenteu la guardiola durant un temps i mateu lo porquet quant estigui una mica gras, tampoc no massa.

Aneu sense cap por, tampoc, del que allà us trobareu. No és un lloc elitista sinó un espai càlid i familiar. No cal anar de vint-i-un botons ni amb el neguit de no estar “a la altura de las circunstancias”… les circumstàncies, en aquest cas, és que un cop sigueu dintre del restaurant us sentireu com a casa. Us trobareu amb un equip amable i atent que us atendrà amb discreta elegància, respectant en tot moment la vostra intimitat a taula.


Ens satisfà saber que compartim un mateig desig Can Fufluns i Can Fabes: que entreu i sortiu de casa nostra amb un somriure sota els nas és part fonamental de la nostra filosofia de viure i de treball.

Que sigueu una mica més feliços és la nostra màxima ambició.



........... (A Santi Santamaría i Àngels Serra)



AGRAÏMENTS: A Joan Carles Ibáñez, sumiller de Can Fabes, per la seva atenció i pel seu Cuvée Santamaría, tant deliciós com elegant. Moltes gràcies Joan Carles. A L’Ana i l’Isaac de Cellers Triada, pel mateixos motius i perquè els estimem.

Al Tortell Poltrona que casi em fot a norris aquesta sorpresa per la Marga (cachundena!). Al Dani Voramar (lo pintor de al ladito del celler) i a l’Alexandra, que m’ajudaren a desfer la tortellada. Al Cesc de Ca La Xica pels seus consells de bon gourmet. A l’Antón que em va sorpendre tant gratament amb un vi de Ses Illes, varietal de callet amb un toc de mantonegro, sapiguent que sóc amic dels merlots i dels syrah. A l’Antón, altre cop, per el ditet de Laphroaig 10 Years Old, el whisky de la Marga. A tots els amics del Racó de Can Fabes.

.

A l’equip del Santi, que ens van fer sentir com a casa.


I un record ben afectuós per la Teresa Barba i l’Antoni Tàpies.

.

.

....................... Montseny, Antoni Tàpies

.

.