the lost art of keeping a secret

.
.
.

.
.
.
És molt difícil, voreja l’impossible, guardar per sempre més un secret, mut, per un mateix sense poder-ho compartir amb les veïnes. Més que difícil és un art, un art perdut per sempre més.

L’Òscar ho sap i així ho assenyala des de’l seu blog the lost art of keeping a secret, un blog majúscul, escrit amb minúscules (els secrets s’han de dir en veu baixa, a cau d'orella), ple de quotidianitat, d’humor ben parit, de guinyus a l’espectador (a qui no li ha passat les coses que a l’Òscar li passen?); com si diguéssim, enmirallats en els seus escrits (petits, íntims, divertits) ens re-trobem amb nosaltres mateixos, ens re-coneixem, com si diguéssim, gràcies a les coses, rollo antropològic d’estar per casa, que, en plan work-in-progress, és a dir xino-xano, l’Òscar va escrivint.
.
.
.
the lost art of keeping a secret… blog que també es podria haver dit (perfectament) the lost art of going oneselve at his whore ball (d’anar un a sa puta bola), the lost art of falling the balls to the floor (perquè a vegades un veu coses i, sense voler, se li cauen al terra, com al Serra), i/o the lost art of being born with one flower in the arse (aquest noi, l’Òscar, té un do de naixement –diguem-li flor al cul-, i sap explicar les coses amb gràcia, intel.ligència a bots i barrals (to our international audience: intelligence at wine-skins and barrels), i molt, pero que molt (mai se’l acaba), bon humor).

Per això des de Can Fufluns us recomenem que seguiu aquest blog (cliqueu AQUÍ ), que el disfruteu com porquets, doncs com a nosaltres, és molt possible, aquest the lost art of keeping a secret (tocat per la gràcia, with a flower in the arse) se us farà del tot imprescindible.
.
.
.
Perquè feu un tast aquí teniu un capítol absolutament genial (com sempre), pillat a l’atzar:
.


marca de la casa
.



.
.
.
els botànics afirmen que és recomanable fer-la petar amb les plantes de la llar. creixen com un sant pau i absorbeixen l’aigua que dona gust si et prens la petita molèstia de pelar la pava una estoneta amb el ficus o aprofites, mentre regues el gerani, per comentar-li que trobes marichalar molt desmillorat des de la separació.

a casa dels meus pares, com això de les plantes no els hi va acabar de fer mai el pes, van centrar les seves energies conversacionals en l’aparell de televisió. deurien pensar que, al menys, de la tele podien esperar-hi resposta.

la instauradora de l’excèntrica pràctica va ser la meva àvia. patidora de mena i aficionada als braus, conjugava ambdues passions, primer, per treure’m dictatorialment el mazinger z quan al vhf retransmetia corrida matias prats senior i, després, avisant a crits al matador marcapaquet, tota angoixada, si les banyes de l’animal amenaçaven foradar el flamant vestit vermell i or.

el patir l’extrapolava, també, a les pelis de lladres i serenos (anomenava així a qualsevol film en el que no sortís paco martínez soria). a psicosi, per exemple, quan el perkins s’acostava a la dutxa per fer la seva particular versió de la matança del porc, ella advertia la noia del perill inminent amb frases del tipus “fuig, fuig d’aquí que et vol pelar!!!” o, ja resignada, formulava preguntes retòriques estil “quí et manava anar a la dutxa ara?”.

el testimoni de interacció el va recollir ma mare però dotant-lo d’una vessant més pràctica. un “si clar, arribes a casa i trobes aparcament a la primera!” quan el prota d’alguna sèrie no tenia el més mínim problema en trobar lloc pel cotxe i un “però ón vas amb aquesta fatxa? no pots anar al dentista abans de sortir a la tele?” si creia que algun convidat de programa no lluïa dentadura digna de ser ensenyada a milers d’espectadors.

jo, tercera generació d’aquesta sana tradició familiar, xerro amb la caixa tonta als partits de futbol. dedico uns quants comentaris constructius (en castellà, perque ho entenguin bé!) a l’àrbitre i rivals destralers del meu equip.

aquest matí, quan he escoltat com el nen recomanava a goku una tècnica letal de lluita, primer m’he somrigut en confirmar que el segell d’identitat, la marca de la casa, continua. després, pensant-ho bé, he decidit que comença a ser hora de posar alguna que altra planta al balcó del pis.

.

.
.
(SI US PLAU: no l'hi digueu a ningú que heu descobert aquest blog, guardeu-nos el secret, si podeu.)
.
.
.