EL VI ALEGRA EL COR DE LES PERSONES i L'ALEGRIA ÉS LA MARE DE TOTES LES VIRTUTS (GOETHE) strong>/em>

9/2/10

Lo gaig

.
.



.
.

Fuflunanianus, fuflunanianes:

Volem compartir amb tots vosaltres aquest escrit tan ilustratiu de cóm és de beneficios el gaig pel bosc, que ens ha donat pel
facebook lo fufluner Victor Morató (en3paraules, Victor: MOLTES, MOLTES GRÀCIES).
.
.
.
Fragment de l'article "El gaig dispersa les glans", de Jordi Badia (El Pou de la Gallina, desembre 2008):
.
.

"També menja glans el gaig (Garrulus glandarius), l’ocell boscà de la família còrvids, parent de corbs, gralles i garses, que té l’ala de color blau. Com la formiga de la faula, el gaig és un ocell previsor. A finals de tardor busca les glans madures, les pren amb el bec i les enterra en múltiples llocs disseminats per menjar-se-les a ple hivern i a la primavera. Si les guardés juntes, molt fàcilment un ratolí o un senglar les hi pisparia totes. El gaig es fixa en referències visuals dels llocs per recordar uns mesos més tard on són les glans enterrades.

Excel·lents estudis de camp realitzats per investigadors del País Valencià documenten i mesuren la funció del gaig en la disseminació de les glans. Segons aquests estudis, el gaig selecciona positivament les glans d’alzina, per davant de les de roure i de garric. S’empassa primer, només fins a la gola, les glans més petites i pren després una gla més grossa que manté al bec obert. Així les transporta en vol i les enterra fins a un màxim de 500 metres d’allà on les ha collit, amb preferència pels espais oberts.

Però la memòria sovint falla i, sense anotacions ni GPS, moltes de les glans del gaig es queden oblidades, enterrades en llocs dispersos. D’aquesta manera, és el gaig qui dissemina les glans als espais desforestats i contribueix a l’expansió d’alzines, roures i garrics. La relació entre el gaig i les alzines i els roures és tot un cas de mutualisme entre dues espècies, sens dubte d’una gran transcendència al bosc.

La disseminació pel gaig també sembla explicar per què a la natura no s’observa la tendència a seleccionar-se alzines i roures amb glans cada vegada més grosses i nutritives, que donarien més oportunitats de supervivència al futur plançó:
la mida del bec del gaig les limita."


(Teniu l'article sencer a: http://ichn.iec.cat/Bages/hemeroteca/2008-12.pdf )
.
.

1 comentari:

SmallTour ha dit...

Ostres que n'es d'agraït el Ciberfufluspai.

Vaig llegir aquest article mentre cercava receptes de glà pels "puestus".

Receptes de glà? ... us preguntareu. Si tú; un dia al matí vaig conèixer en Ferran, un avi que collia alguna cosa sota unes grans alzines que hi ha a l'Avinguda de La Serra, a Palau. M'hi vaig acostar i em va dir que collia glans, que algú les hi comprava i, de passada, s'entretenia i gaudia de la natura.

No vaig gosar de demanar-li la identitat del seu client secret, no fos que es pensés que anava a fer-li la competència. Malgrat això, un dimoniet dintre meu, ja es fregava les mans, jejeje. Simpàtic en Ferran. Ens vàrem acomiadar.

En arribar a casa, el primer que vaig fer va esser connectar-me i buscar "compro glans" . Alguna cosa va sortir ... a 10c el Kg ... Grrrrr !!!

Em vaig entretenir llegint articles sobre l'us d'aquest fruit boscà que, sovint, ens passa tan desapercebut. Deu n'hi dó, de quina manera ha ajudat la seva farina en la postguerra !!!.

Però el que més em va agradar va esser aquest article del Gaig com a gran disseminador. Des d'aquell moment vaig desistir del meu somni del conte del Glanaire , ( que seria una mena del "cuento de la lechera" , en versió Fuflunaire); les glans ja estàn bé a sota les capçades dels arbres no fos que el Gaig es quedés sense el seu àpat i deixés de fer-los la simpàtica guitza als gossos d'en Quico.