L'Any del Senyor. Capítol 1.

.

.

.

.

Perquè feu un tast del llibre de l'Eloi aquí teniu el capítol 1.

.

Així comença, insòlita i brusca, aquesta història...

.

.

.

.......................... 1

.

.

Ripoll, 11 de març de l'any del Senyor de 970.

.

.

..... Vaig posar-me la màniga a la boca perquè no em sentissin petar les dents. Un reguerot de suor freda que em queia pit avall i em tremolaven les cames. Tenia l'esquena clavada a la bóta de vi que m'amagava i mirava el sostre. No em podia girar, els tenia a tocar. A menys de tres passes. Crec que plorava. Si més no, notava el degoteig de les meves llàgrimes sobre el dit gros del peu esquerre.

..... - Va, vinga! -vaig sentir-. Va, collons!

..... "És ell, segur! És en Lluc", em deia a mi mateix. N'estava convençut. Només la seva veu sonava tan vehement, tan imperativa, tan amenaçadora.

..... La pluja espetegava contra la porta de la bodega que dóna als horts del monestir. La tenia just al davant, a només dos pams. Vaig notar un pessigolleig sota els dits del peu dret. Després, una sensació estranya: com si el cuir de les sandàlies es fongués i se m'enganxés a la planta dels peus. Tremolant, amb la cara banyada amb llàgrimes i el nas rajant mocs, vaig decidir fer l'esforç de baixar el cap, obrir els ulls i mirar el terra.

..... Amb la vista fixada en el bassal de sang, vaig empassar saliva. De sobte, un cop sec, amortit per la fusta de la porta que tenia davant, em va fer tornar a tancar els ulls i em va clavar l'esquena encara més darrera la bóta de vi. Alguna cosa m'havia esquitxat la cara. Quan vaig tornar a obrir els ulls, tenia el cos nu d'un nadó estès als peus, amb el fràgil i petit crani obert en canal i el coll brutalment seccionat. Part del seu cervell el tenia jo, escampat per tota la cara, regalimant pel front, les galtes i la boca.

..... - Anem, va! -va dir en Lluc.

..... Vaig sentir tres passes decidides, les necessàries per pujar els tres graons que hi ha abans de l'altre porta de la bodega, la que dóna a la cuina. Vaig sentir com s'obria i com la tancaven d'un cop fort.

..... "Haig de fugir", vaig pensar. "Ara puc. Potser només ara." Podia sortir fàcilment de la bodega per la porta que dóna als horts, començar a córrer i buscar un amagatall vora la muralla de clausura. Tenia la balda a la mà però em vaig quedar immòbil, els ulls glaçats davant d'aquella estranya figura menuda. Era un nen i feia poc que havia nascut. Diria que un parell de dies, no més, tot i que no li podia veure bé la cara ja que havia quedat enterrada sota un batibull de carn i sang. La tempesta havia enfosquit tant la tarda que tot just s'havia acabat l'oració de sextes i semblava que s'haguessin acabat les completes.

..... Vaig obrir la porta i vaig començar a córrer. No podia. Els peus se m'enfonsaven al fang. Tampoc no m'hi veia. La pluja em colpejaba la cara, plena de llàgrimes, sang i troços de cervell. Però no podia parar. A més a més, ja era massa tard.

.

.

(Amb la col.laboració d'en Quim Barceló

i d'en Pau González García, lo aprenent de bodeguer)

.

.