Avui en fa un any

.
.
.

.
.
Avui en fa un any… Quan mirem enrere, sembla mentida que un any pugui passar tan ràpid i alhora tan lent. El dia a dia segueix i t’adones que tu tampoc no et pots aturar, però tots aquells moments que et recorden a ell són instants que congelen el temps.

Sempre deia que era afortunat perquè tenia dues famílies, la nostra i “la de baix”, la família dels restaurants. Dues famílies que unides van permetre que ell fos com era. Es preocupava per tots igual.

El recordem i ens dóna forces per seguir endavant, per seguir lluitant, per no abandonar, perquè això és el primer que ell ens ensenyava.

Ens ho va ensenyar com a professional que mai no es rendia encara que anés a contracorrent. Ens ho va demostrar com a intel·lectual, que no es cansava de llegir, de culturitzar-se, d’aprendre i sobretot de compartir-ho conversant durant hores i hores sobre els temes més diversos, saltant de l’un a l’altre, sense avisar, per no perdre el temps. Això, a mi, em posava nerviosa: hi havia moments que només ell sabia de què parlava fins que tornaves a agafar-li el fil.

Avui, molts amics diuen que les sobretaules se’ls han escurçat: amb ell, gairebé tot passava al voltant d’una taula. I gastem menys en telèfon, perquè quan no eren al voltant d’una taula, les converses —telefòniques— també eren maratonianes. Però sempre ens l’escoltàvem i ell t’escoltava. D’aquelles converses, sempre se’n aprenien moltes coses.

Una de les coses que ens va ensenyar és que la paraula abandonar no existia quan parlàvem d’amics. Sempre hi era per als qui el necessitessin. Tant li feia que fos a l’altra punta del món, d’alguna manera o altra sabia estar al costat dels amics.

Però sobretot, a mi em va ensenyar a créixer com a persona, a fer-me gran i a no abandonar la lluita per ser feliç, per aconseguir tot allò en què crec i no oblidar els qui ens estimen.

Recordo les nostres converses: els dos havíem de tenir la raó i no n’hi havia un que baixés del burro. Diuen que sóc tossuda com ho era ell, que tinc el seu caràcter i la seva força. Me n’alegro perquè jo admirava el meu pare, la seva manera de lluitar i de tirar endavant.

El temps passa de pressa, però no ho sembla. Recordo com si fos ara el dia 16 de fa un any i no l’oblidaré mai. Però de ben segur que el que tampoc no oblidaré es que cal seguir lluitant. Entre nosaltres, encara li faltaven moltes coses per fer, per gaudir i per compartir amb els seus, moltes coses per aprendre i per ensenyar.

Ens va deixar, però sé que no ens va abandonar, no es va rendir. Perquè això no ho feia mai. Vull pensar que, en algun lloc, vés a saber on, el necessitaven i hi va acudir com feia sempre.

Avui en fa un any i el seguim trobant a faltar com des del primer instant.
.
.
.
Regina Santamaria
.
.
(16 de febrer de 2012, Santi Santamaria Blog)
.
.